L'HEXÀMETRE

Un hexàmetre és un vers que s'utilitza a Grècia i Roma per fer l'anomenada poesia èpica. Coses que tenen en comú tots els poemes èpics o epopeia: un poema èpic és un poema format per milers de versos (hexàmetres) i que tracten sobre herois, llegendes, Déus, monstres, mites... i per tant acaba èssent sempre una narració. Hi ha una cosa que succeeix d'una manera misteriosa, i es que comencen la seva literatura amb una poesia èpica, com és el cas de la literatura grega que comença amb Ilíada i Odissea d'Homer, o el cas de la literatura castellana que comença amb El Cantar del Mio Cid. Les principals poesies èpiques són tres, dues de gregues i una romana.

Al segle XIII aC a Grècia, Homer (el poeta que no sabem si va existir realment, si era cec, si eren més d'un poeta...) va composar o no dos enormes poemes èpiccs que es diuen Ilíada (Troia) i Odissea i 800 anys després al segle I aC a Roma un poeta que si que va existir i que si que va escriure, anomenat Virgili, el nostre poeta, va fer una cosa maravellosa a partir d'una còpia, va agafar la Ilíada i l'Odissea i les va fusionar en un sol llibre, diferent, però semblant, i aquest llibre és l'Anèida. De manera que els tres grans poetes de la literaura grega són tres. El que tenen en comú és tot el que hem dit anteriorment i que tots estan escrits en el mateix vers, L'HEXÀMETRE.

Com es construeix un hexàmetre?

En algun moment el poeta s'ha de plantejar on atura el vers, llavors tot això que mesura cada un dels versos, és una mena de ciència poètica, és la famosa mètrica, que estudia la composició dels versos. A roma i a Grècia la composició del vers no es basa en la manera que tenen els clàssics de la literatura catalana , sinó que cap poema romà ha rimat mai. Un vers és fa tenint en compte la quantitat vocàlica. Es una cosa que nosaltres em perdut, i per entendre-ho, vol dir que en llatí no hi ha cinc vocals, sinó que n'hi ha deu ( a,e,i,o,u + a,e,i,o,u) la diferència està en que unes es poden pronunciar més llargues de les altres, pero per nosaltres es imprescindible, però a Roma i a Grècia sí. És per això que a sobre dalgunes vocals( com en els diccionaris) es posa un aratlla oritzontal a sobre, queindica que les vocals son de pronunciacio llarga, i les que no en porten s'anomenen breus. De manera que els poetes juguen amb la quantitat que duren les vocals.

Si hi ha deu vocals (cinc llargues i cinc breus) hi ha moltissimes convinacions vocàliques. Hi ha quatre possibilitats (llarga + llarga, breu+ breu, + llarga+breu, breu+llarga) (domus- primera llarga segona deu) i es pronuncia de manera difereins nt que la paraula mater (dues llargues). Pero el problema principal es que poden jugar amb tres vocals a la vegada.

Els poetes llatins i grecs agafaven les combinacions que mes els hi agradabven i cada una hi tenia un nom, pero sempre hi havia els mes famosos. Les que mes ens interessen són: la formada per dues vocals llargues i la formada per dues vocals, la primera llarga i les dues seguents breus. El primer sanomena peu espondeu i la segona peu dàctil.

un exameter es fa tenein en compte per come sta formada la paruala: hexa (sis), metre (mesura) per tant és un vers que està format per sis peus (nom de cada part en que es divideix un vers).

En un hexametre aquests sis peus han de ser forçosament dàctils o espondeus. El nombre mínim de vocals serien 12 i el màxim 18, i el poeta tria com els disposa. Ha de ser sempre de la mateixa estructura. La condició és que els obligaven als estudiants de poesia que és tinguèsin en comptes els semipeus.

Carles Riba va intentar fer hexàmetres.

TERENCI, EL SOMRIURE

Terenci, d'origen nord-africà, va viure al s. II a.C. (m. 159 a.C.). Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia, segons algunes versions a causa d'un naufragi.  Terenci no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llengua més culta i una gran preocupació moral. Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres de l'un i de l'altre són molt grans, fet que demostra la llibertat creativa dels còmics romans:  Plaute tendia a exagerar les escenes més òmiques,  a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts, mentre que Terenci tendia a 

suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades. Per altra banda la influència grega és més accentuada en Terenci, que pertanyia al cercle dels Escipions, mentre que en Plaute conviu amb la itàlica.  

Va escriure sis comèdies:

• Adelphoi (Els germans)
• Andria (La noia d'Andros)
• Eunuchus (L'eunuc), Literatura llatina: Gèneres i autors
• Hecyra (La sogra)
• Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix)
• Phormio (Formió)

PLAUTE, LA RIALLADA

Plaute va viure a cavall dels segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va ser l'autor que més èxit va Tenir entre el públic, perquè era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí en general molt col·loquial. Justament l'originalitat de Plaute és el seu llenguatge vigorós i expressiu, que va des de l'obscenitat i l'insult més groller a l'estil líric i la paròdia de la tragèdia. No té cap preocupació moral o intel·lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic. S'han conservat 21 de les seves comèdies, entre les quals:   

• Aulularia (La comèdia de l'olla): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

• Amphitruo (Amfitrió): és la única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. Júpiter pren la forma d'Amfitrió  per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part doble d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre, d'Amfitrió.

• Bacchides (Les Baquis): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada.

• Miles gloriosus (El soldat fanfarró).

• Menaechmi. (Els bessons).



Personatges  

Els personatges de Plaute no presenten la complexitat psicològica dels de Menandre, sinó que són simples estereotips  que es repeteixen d'una comèdia a una altra. Respecte als  models grecs, tendents al realisme, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit, alhora que exagera, de manera fins i tot grotesca, certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres personatges (la voracitat del paràsit, la vanitat del soldat, etc.), 
aconseguint així uns resultats molt divertits.  


• adulescens "jove": molt enamorat, babau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemes. En són exemples Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides).  

• senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l'esclau astut, com a Euclió (Aulularia) o Nicòbul (Bacchides).  

• seruus "esclau": és el protagonista de la comèdia de Plaute. N'hi ha de dos tipus:  o l'esclau astut és enredaire, mentider, irrespectuós, sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És el motor de la intriga de l'obra, salvant amb enganys  i inesgotable enginy les dificultats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. Per exemple Crísal a les Bacchides .  o l'esclau assenyat, en canvi, és respectuós, responsable, lleial i de vegades banau, com Sòsia a l'Amphitruo.  

• uirgo "donzella": l'enamorada, rarament apareix en escena.  

• meretrix "cortesana": hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi , és cínica i 
cobdiciosa.  

• uxor o matrona "esposa": sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni.  

• parasitus "paràsit": un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable: adular, humiliar-se... N'és un exemple el Raspall dels Menaechmi.  

LA COMÈDIA LLATINA

La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. Tant l'una com l'altra són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per una marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se. 

Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.

Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o escurçaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega, cosa possible pel caràcter recurrent de temes i personatges.

Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega. Literatura llatina: Gèneres i autors.

Una diferència important de la comèdia llatina respecte de la Comèdia Nova de la qual deriva és el lloc destacat que hi tenen la música, el cant i la mímica. En efecte, mentre que la Comèdia Nova no incloïa música dins l'obra, a la llatina, i sobretot a Plaute, les parts cantades i les parts recitades amb acompanyament musical eren majoritàries. Només queden comèdies de dos autors: Plaute i Terenci.

ELS GÈNERES TEATRALS

El teatre literari llatí va néixer quan el 240 aC. van ser representades una tragèdia i una comèdia adaptades del grec llatí per Livi Andronic. Els gèneres tràgic i còmic, que constituïen el teatre culte, van continuar seguint els models grecs, però hi va haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeix la fabula atellana i el mim.

una comèdia adaptades del grec al llatí per Livi Andronic. Els gèneres tràgic i còmic,que constituïen el teatre culte, van continuar seguint els models grecs, però hi va haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim. 

LES REPRESENTACIONS ESCÈNIQUES

Les representacions que tenien lloc en el teatre competien en desavantatge amb els jocs de circ i d'amfiteatre com a espectacle programat per a alguns dels festivals religiosos anuals. N'eren els més importants, els Ludi Megalenses (4-10 d'abril), en honor de Cíbele; els Ludi Apollinares (6-13 de juliol), consagrats a Apol·lo, i els Ludi Romani (4-19 de setembre), dedicats a Júpiter. A les representacions d'aquestes festivitats se n'hi afegien altres d'extraordinàries en ocasions com els triomfs militars o els funerals d'algun personatge notable. Els edils eren els encarregats a Roma d'organitzar els espectacles. Contractaven una companyia teatral (grex) i el seu director (dominus), que no solament dirigia sinó que també actuava, comprava la peça al poeta.

 

Actors preparant-se per representar un drama satíric, mosaic de la Casa del Poeta Tràgic de Pompeia, Museo

Archeologico Nazionale, Nàpols.

 

No hi havia actrius, excepte en el mim, i els papers femenins els representaven homes, incongruència dissimulada per les màscares (personae) que duien, i per la indumentària, que, segons el personatge, corresponia a uns estereotips. La vestimenta podia ser la  túnica grega (pallium) en aquestes obres amb l'acció situada a Grècia, o la túnica i toga romanes en le sobres de tema romà. Els actors duien també unes sabates especials, amb talons alts per a la tragèdia (cothurnus), i una sandàlia oberta anomenada soccus per a la comèdia.

El teatre llatí era gairebé sempre en vers i hi tenia un lloc important la música, escrita per un compositor diferent de l'autor. Hi havia abundants escenes cantades (cantica) entre diversos personatges o en solitari amb acompanyament de flauta. Per això cada companyia incloïa un o més cantors que executaven els cantica mentre els actors feien en silenci els gestos adequats.

 

 

 

 

 

EL TEATRE

Al començament els teatres romans eren de fusta, però a partir del s. I a. C. es van començar a construir teatres  de pedra tal i com els construien els grecs. El teatre grec estava dividit en tres parts : la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on  cantava i ballava el cor, i l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van introduir-hi innovacions per millorar-los:

Els grecs construïen els teatres aprofitant la pujada d'una muntanya, per poder posar els seients de forma esglaonada en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços de fer teatres com a edificis  independents, en els quals la graderia (cauea) estava sobre un sistema d'arcs i galeries de  formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos.  

L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants.

 

 

 

 

 

Els romans feien l'escenari (proescaenium o pulpitum) més ample. La scena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i servia de decorat permanent per a totes les obres.

 

Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta.

A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000 spectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mèrida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. En canvi les restes del de Tàrraco es troben molt malmeses.

 

A continuació podem veure dos exemples de teatre molt ven conservats: el teatre de Sagunto (València) i una vista general del teatre de Mèrida, respectivament.

 



Teatre de Sagunto (València)

 

Vista general del teatre de Mèrida