L'HEXÀMETRE

Un hexàmetre és un vers que s'utilitza a Grècia i Roma per fer l'anomenada poesia èpica. Coses que tenen en comú tots els poemes èpics o epopeia: un poema èpic és un poema format per milers de versos (hexàmetres) i que tracten sobre herois, llegendes, Déus, monstres, mites... i per tant acaba èssent sempre una narració. Hi ha una cosa que succeeix d'una manera misteriosa, i es que comencen la seva literatura amb una poesia èpica, com és el cas de la literatura grega que comença amb Ilíada i Odissea d'Homer, o el cas de la literatura castellana que comença amb El Cantar del Mio Cid. Les principals poesies èpiques són tres, dues de gregues i una romana.

Al segle XIII aC a Grècia, Homer (el poeta que no sabem si va existir realment, si era cec, si eren més d'un poeta...) va composar o no dos enormes poemes èpiccs que es diuen Ilíada (Troia) i Odissea i 800 anys després al segle I aC a Roma un poeta que si que va existir i que si que va escriure, anomenat Virgili, el nostre poeta, va fer una cosa maravellosa a partir d'una còpia, va agafar la Ilíada i l'Odissea i les va fusionar en un sol llibre, diferent, però semblant, i aquest llibre és l'Anèida. De manera que els tres grans poetes de la literaura grega són tres. El que tenen en comú és tot el que hem dit anteriorment i que tots estan escrits en el mateix vers, L'HEXÀMETRE.

Com es construeix un hexàmetre?

En algun moment el poeta s'ha de plantejar on atura el vers, llavors tot això que mesura cada un dels versos, és una mena de ciència poètica, és la famosa mètrica, que estudia la composició dels versos. A roma i a Grècia la composició del vers no es basa en la manera que tenen els clàssics de la literatura catalana , sinó que cap poema romà ha rimat mai. Un vers és fa tenint en compte la quantitat vocàlica. Es una cosa que nosaltres em perdut, i per entendre-ho, vol dir que en llatí no hi ha cinc vocals, sinó que n'hi ha deu ( a,e,i,o,u + a,e,i,o,u) la diferència està en que unes es poden pronunciar més llargues de les altres, pero per nosaltres es imprescindible, però a Roma i a Grècia sí. És per això que a sobre dalgunes vocals( com en els diccionaris) es posa un aratlla oritzontal a sobre, queindica que les vocals son de pronunciacio llarga, i les que no en porten s'anomenen breus. De manera que els poetes juguen amb la quantitat que duren les vocals.

Si hi ha deu vocals (cinc llargues i cinc breus) hi ha moltissimes convinacions vocàliques. Hi ha quatre possibilitats (llarga + llarga, breu+ breu, + llarga+breu, breu+llarga) (domus- primera llarga segona deu) i es pronuncia de manera difereins nt que la paraula mater (dues llargues). Pero el problema principal es que poden jugar amb tres vocals a la vegada.

Els poetes llatins i grecs agafaven les combinacions que mes els hi agradabven i cada una hi tenia un nom, pero sempre hi havia els mes famosos. Les que mes ens interessen són: la formada per dues vocals llargues i la formada per dues vocals, la primera llarga i les dues seguents breus. El primer sanomena peu espondeu i la segona peu dàctil.

un exameter es fa tenein en compte per come sta formada la paruala: hexa (sis), metre (mesura) per tant és un vers que està format per sis peus (nom de cada part en que es divideix un vers).

En un hexametre aquests sis peus han de ser forçosament dàctils o espondeus. El nombre mínim de vocals serien 12 i el màxim 18, i el poeta tria com els disposa. Ha de ser sempre de la mateixa estructura. La condició és que els obligaven als estudiants de poesia que és tinguèsin en comptes els semipeus.

Carles Riba va intentar fer hexàmetres.